dimecres, 2 de novembre de 2011

Xe què a gust!

A Batiste i al Col·lectiu de Mestres de la Safor


Xeraco és un bon poble. L’encant i tranquil·litat de la seua platja neta i agradable, s’acompanya de paratges de marjal encara per descobrir a peu i en bici. Allí havien viscut sempre Marta i Gregòria i, segons tenien entés, els seus pares, avis, besavis i rebesavis. En fi, un conjunt de generacions que segurament anaven més enllà de qualsevol humà.

Perquè Marta i Gregòria eren dos granotetes d’eixes que tenen nom i un perfil especial. D’eixes que tenien idees pròpies. D’eixes que pensen. D’eixes que tenen iniciatives. En defintiva, d’eixes granotes espavilades que peguen el bot quan pertoca i no quan ho mana algú. Aquell (dia de les eleccions) era un dia qualsevol, un dia més. I s’alçaren de bon matí per a passejar, cantar i donar-se un bon escabussó. Prèviament es posaren els vestits que elles mateixes es compraren i pagaren, anaren a pel diari i feren un poc d’esport i desdejunaren a consciència.

Tanmateix, aquell matí semblava un poc especial. Hi havia alguna cosa en l’ambient que el feia diferent. No se sap si era la inexistent contaminació de l’aire de Madrid i València, que sí hi ha en altre grans ciutats com diuen persones sabudes. O si era la inexistent preocupació per l’endeutament públic que tampoc hi ha en ambdues capitals i sí en altres ciutats, com també comenten les mateixes persones sabudes.

Com un dia més, en llançaren al llac de cap i es trobaren molt a gust. Nadaren i nadaren fins que es cansaren, i d’aquesta bassa a una altra bassa i després a una altra i més endavant a una altra i etcétera. Jugant, jugant, botant i botant caigueren en una bassa on s’estava molt a gust. I a mesura que passava el temps, cada vegada més a gust. El temps passava volant i el plaer era major, així que decidiren quedar-se allí, doncs no tenien cap obligació ni eren jubilats.

- Mira, allà està el Montdúver!

- Ei, sí i allà el cim de les Creus!

- I també podem veure la platja de Gandia. S’està superbé!

I anaven nadant i quan provaven d’eixir, notaven molta gelor i es tornaven a escabussar. S’estava tan a gust que no volien eixir per a res. Mai els havia passat això. No volien anar-se’n a cap altra bassa i tan sols guaitar els donava mandra. Així que a poc a poc, s’anaren confonent amb l’aigua que els voltava i...després d’una agradable somnolència, acabaren bullint en una sopa que estaven preparant uns forasters per als plaer dels estómacs dels visitants i diuen que d’elles també.

Això és el que ens pot passar a totes i tots si no ens espavilem. De vegades, ens podem acostumar tant a la comoditat i a la relaxació que tot ens pot donar igual, i tan sols volem estar ben a gust sense adonar-nos que acabarem donant-li sabor a l’estómac d’algú que ens està cuinant.

Pot ser algun maldecap i algun compromís, de tant en tant, ens ajude a estar pendents de la nostra vida i del nostre futur. Pot ser preocupar-nos i actuar en el dia a dia, ens facilite no morir-nos en vida.

Escrit per Enric Ramiro.
Per a més contes: http://comunidades.levante-emv.com/23636/blog/

(Inspirat en “Historia de una ranita” d’Olivier Clere)

Una fusteria assembleària.

Als Moviments de Renovació Pedagògica del País Valencià

Al País Valencià hi ha una comarca anormenada els Ports. Als Ports hi ha una ciutat anomenada Morella. A Morella hi ha un castell. Molt a prop del castell, hi ha una fusteria. I molt a prop de la fusteria, hi ha un lloc on es menja molt bé, però tornem a la fusteria malgrat el ternasco i l’estómac.

Aquella nit no era una nit habitual. Se celebrava assemblea de les de veritat, on tothom pot parlar, criticar i votar amb amabilitat. Les ferramentes s’havien reunit per a arreglar les diferències que durant les últimes setmanes havien entrebancat el seu treball i havien fet fracassar els negocis del seu fuster estimat.

El Martell es va erigir com a president des del primer moment, però molt educadament els altres membres de la reunió el feren renunciar:

- No pots presidir, Martell –li va dir el portaveu de tots els altres-. Fas molt de soroll i et passes tot el dia colpejant.

El Martell, molt educadament, acceptà la seua culpabilitat però proposà:

- Si jo no presidisc, demane que també siga exclòs el Cargol (àlies “Tornillo” perquè era un foraster que venia d’Ademús). Sempre li dóna moltes voltes a qualsevol tema i mai s’acaba, i es passa de rosca com els mortals.

Aleshores, prengué la paraula el Cargol per al·lusions manifestes i va afegir:

- D’acord. No hi ha cap problema perquè és cert i ho reconec. Però... propose una condició: Si jo no puc, demane a l’assemblea que incloga en el mateix grup a Paper de vidre (un altre foraster, àlies “Lija” perquè venia de Requena), doncs sempre és molt aspra en el seu tracte i sempre té friccions amb els altres.

Molt educadament també, alçà la mà el Paper de vidre que tenia ascendents nobiliaris per allò del “de” i digué:

- Bé. D’acord. Ho accepte. Però m’ha d’acompanyar en aquesta travessia del desert el Metre. Sí, sí, el Metre, tal com ho he dit. Ell es passa tot el dia mesurant als altres, que si un ha dit això, que si l’altre ha fet allò. En fi, que el Metre és qui de ben segur no es pot presentar com a president perquè pareix “el Perfecte, que no prefecte”, i perfecte no n’hi ha cap.

Estava així de delicat el tema només per a triar el president, quan entrà el Fuster de forma inesperada. Aleshores tots adoptaren la postura de no haver trencat mai un plat i es quedaren immòbils i sense respirar. Pep es posà el davantal i inicià el seu treball. Utilitzà el martell, el cargol, el paper de vidre i el metre. Treballà la fusta fins fer un moble fantàstic, i se n’anà.

Quan la fusteria tornà a quedar-se a soles, l’assemblea pogué continuar el seu debat. Aleshores, Serrutx va dir:

- Senyores, senyors, veïnes i veïns. Ha quedat demostrat que tots tenim els nostres defectes sense arribar a ser persones, però el fuster treballa amb les nostres qualitats; i són aquestes les que ens fan valuosos. Així que propose que no mirem sempre els nostres defectes o errors, sinó que ens centrem en la utilitat dels nostres punts més forts.

Aleshores, l’assemblea valorà la força del Martell, la utilitat del Cargol, la virtut de llimar asprors del Paper de vidre, i l’exactitud i precisió del Metre. Tots se sentiren orgullosos i contents, i continuaren la reunió.

A tots ens molesta alguna cosa de dels altres, però hem de comprendre que la força ens la dóna la unió. Hem de conviure tots junts i, per tant, no estaria mal d’acceptar-nos com som i treballar per a millorar-nos, començant per un mateix. I en cas de conflicte, fer un bon “barret” i un bon “vermudet”.

Escrit per Enric Ramiro.
(Inspirat en “Assemblea en la carpintería” de BERMEJO, Carlos 2010): Regálame más cuentos de salud. Santander. Editorial SAL TERRAE, p. 22-23)