“Som fills d’aquells mestres dels anys 30″


Roger Pons 2 de febrer 2015: "Mestres de la impremta" reivindica una generació de mestres que va posar l’escola al capdamunt de la societat, durant els anys de la República. El moviment freinet valencià va tenir una importància cabdal a l’escola i a València: si l’amnèsia i l’oblit històric que va provocar el franquisme no s’hagués allargassat tant, la memòria d’uns centenars de mestres seria present cada dia a l’escola al País Valencià, on aquell moviment entusiasta va brillar com un llum, perquè l’escola era la seua vida. Després que els organitzadors s’hi han vist desbordats pel públic, ens han passat a l’Aula magna de veritat, a la Universitat Vella del carrer la Nau: ara sí, Alfred i Ferran comencen les intervencions respectives destacant aquesta acollida a la Universitat: no s’haguessen imaginat els mestres, que serien rebuts ací, la seua memòria, vuitanta anys després. Hi ha intervingut, Antoni Arinyó, vicerector, Carme Agulló, mestra de mestres, Ferran Zurriaga, pare del moviment freinet al nostre país, l’autor del llibre ‘Mestres de la impremta, el Moviment freinet valencià (1931-1939), que ha editat la Universitat de Castelló en col·laboració amb la càtedra Soler i Godes, Alfred Ramos, i
Vicent Marzà, conseller d’educació. Cada mestre investigat, entrevistat, a través de la memòria dels seus alumnes, els néts, o els fills, a través de centenars d’arxius consultats, mereix un reconeixement: és això, el llibre. Un reconeixement a centenars de mestres valencians que es van declarar freinetistes a través de la seua pràctica, mestres valencians que van exercir a Catalunya, a les Illes i fins i tot a Castella, amb un objectiu comú, volien fer cooperació i usar les tècniques freinet perquè ajudaven l’alumne a expressar-se, a través del text, la lectura, el treball d’equip, les eixides de camp, el càlcul… entre les paraules d’aquests mestres apareixen noms propis, Freinet, naturalment, però també Decroly, Ferriere… Hi havia escoles valencianes que tenien més de 50 corresponsals, fent ús de la correspondència escolar. S’hi han consultat centenars d’arxius, s’hi han fet entrevistes a alumnes que ara depassen els 60 i els 90 anys. Tos constaten que aquells mestres, sense excepció, tenien il·lusió. I els alumnes vivien amb aital passió l’escola que, fins i tot malalts, no volien perdre’s cap dia. N’hi ha qui explica que l’havien de lligar quan era malalt, perquè es quedés al llit. Els mestres que no pegaven, coincideixen els testimonis. Després, sí, vingueren els altres mestres. Aquests ja pegaven i, aleshores, tot era pecat. De les entrevistes s’ha fet una pel·lícula. El llibre i la pel·lícula vol recuperar-nos la memòria de l’escola dels valencians. Què va passar a partir del 39? El moviment Freinet desapareix a tot arreu. I s’instal·la una foscor que elimina aquella
brillantor il·lustrada. Cada mestre de la taula va explicant anècdotes dels entrevistats, històries de vida. Després vindrà la tristesa, l’exili, la mort. El primer afusellat oficial a Alacant és el director de l’escola Normal, perquè representava que era responsable d’aquella formació de mestres que lluïen. Alfred Ramos passa la paraula a Ferran Zurriaga: el nostre Emili Almendros. IMG_1079 —Som en lo lloc que los correspon, als mestres». Ferran diu que començar per la infància, era la tria en continuar el camí que exigia dels propis mestres, el treball cooperatiu. Els mestres valencians del 31 al 39 van triar un camí i unes tècniques per donar veu als infants, per facilitar-los l’aprenentatge lector, l’escriptura, el debat i el diàleg, pautes que van evolucionant amb els anys: mestres que discutien què feien i com podien progressar: mestres fidels a un model d’escola. El llibre d’Alfred torna la paraula als mestres: deixeu-vos captivar per la història de cada mestre que apareix en aquest llibre: el goig d’uns infants que van poder contar i explicar allò que vivien a través de la impremta escolar i una quantitat ingent de revistes i quaderns que ells mateix
 
editaven. Són els primers mestres que s’atreveixen que la llengua dels infants, la seua llengua materna, entre a l’escola. Canet lo Roig, Vinaròs, la Torre a València: a través d’un pacte amb els pares. Sant Joan de Moro, Sant Pau d’Albocàsser. Aquells mestres voluntàriament, pacten amb els pares la introducció de la llengua a través d’una revista. Carme Agulló reivindica un patrimoni valencià orgullós, els quaderns d’escola. Farà dues intervencions, com es formava els mestres i la importància de ‘les’ mestres freinet de la República, són la llum de la república, segons que va dir l’escriptor Manuel Rivas. La pedagogia popular: escola activa, treball i solidaritat, els principis de la constitució republicana. Rodolfo Llopis i Marcel·lí Domingo: els mestres són l’ànima de l’escola. Ensenyar l’ofici de mestre i destriar els millors. Riu-te’n de Finlàndia. ‘Batec’, Jesús Sanz i Pepita Uriz, Rosario Pérez Solernou, Francisca Ruiz Vallecillo, Eliseo Gómez Serrano, mestres i testimonis d’una història de l’escola amagada, silenciada amnèsica… Amb el colp del 39, les dones vam retrocedir segles, acaba Carmen Agulló, que reivindica de retirar els noms feixistes que encara intitulen algunes escoles. IMG_1073 Vicent Marzà és mestre, conseller i fill de mestres freinetistes. Agraeix poder compartir taula entre mestres que han volgut transformar la societat a través de l’escola: «continuem necessitant el valors dels quals heu parlat ací, els mestres. Durant massa temps s’ha silenciat una manera de fer. M’agrada, la imatge de cosir experiències, generacions, per construir un mapa col·lectiu d’anhels i lluites compartides, un mapa de cooperació per cohesionar i transformar la societat. La foscor que hem passat s’ha d’acabar. Humilment i greument hem escollit treballar per aquest objectiu, redreçar la llum d’aquells mestres de la república, a partir del referent pedagògic del país valencià: agraesc als pares i als mestres haver viscut un model de compromís ferm per l’escola. Agraesc aquesta oportunitat que he viscut, i per això entre tots hem de fer conèixer a la societat què van fer els mestres valencians, i què poden fer ara. Teniu la meua voluntat ferma per treballar plegats aquest horitzó. En el món de la incertesa, les illes de certesa són els mestres freinet valencians. Volem recuperar l’autoestima de ser mestres, valencians, i redreçar l’escola i la dignitat dels mestres: en cadascuna de les aules de totes les escoles valencianes.» Va, que ho deixem ací, sinyor conseller. Feina per envant!

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Privatización y comercialización en y de la educación